El meu avi era el iaio Antoniu. Ni Antonio, ni Antoni. Antoniu: el sr. Antoniu Dotú.
Diuen els meus tiets, que el meu avi después de la guerra se les empescava totes per poder treballar.
Com més d’un, suposo, no dubtava en arremangar-se i cercar les maneres més inimaginables de sortir endavant i veient que la situació era complicada a Barcelona, un dia va agafar la maleta i va marxar a Anlaterra.
Rondàven els anys 50 i el meu avi que ni entenia ni parlava anglès, més enllà del “good morning”, va tornar después d’uns mesos havent treballat en una fàbrica de fibra de vidre. Així, sabent manipular el material, ell i el seu sòci, un tal sr. Comella, vàren muntar una empresa que es deia Manuplàstics en un soterrani del barri del Carmel. Hi feien maniquís i aparadors, i van arribar a tenir fins a 6 treballadors.
Diu la llegenda que un dia, un client li va demanar que fes un seient per a un cotxe de carreres de l’època. Els meus tiets no ho recorden. Diuen que més aviat devia ser un tractor.
Després d’aquest encàrrec, el meu avi va decidir que en faria més d’aquests seients, i que els convertiria en cadires. Jo he crescut veient aquestes cadires a casa dels meus avis. Ara en tinc una a casa, la vermella. I tant si es cert com si no, m’agrada pensar que és el prototip d’un seient de cotxe de carrerres dels anys 50. És una gran història per a una cadira!
És la cadira més bonica del món, i ara es convertirà en un infinitloop. Li posaré una etiqueta, perquè la seva història val la pena ser explicada, i perquè si canvia de mans pugui continuar acumulant aventures i explicant que va ser feta a mà pel iaio Antoniu quan rondava l’any 57.